7. L'expansió per la Mediterrània
Els monarques catalans van impulsar una campanya d'expansió política i militar pel Mediterrani, que va convertir la corona d'Aragó en una gran potència política i militar hegemònica al Mediterrani occidental. Aquesta expansió va tenir tres moments importants:
7.1 La conquesta de Sicília
El 1282 els sicilians es van revoltar contra els francesos, que s'havien fet amb el control de l'illa. A canvi de la seva ajuda, van oferir la corona a Pere II el Gran (1276 - 1285), que estava casat amb Constança, filla del rei de Sicília mort a mans dels francesos.
El rei Pere II va sortir a l'auxili dels sicilians i, després de diversos enfrontaments, va vèncer els francesos a la batalla de Nàpols, l'any 1284, i va afegir el regne de Sicília als territoris de la corona d'Aragó.
L'illa de Sicília tenia un gran interès econòmic ja que era un important centre de producció agrícola de cereals i un punt estratègic que permetia controlar les rutes comercials amb l'orient del Mediterrani.
7.2 La conquesta de Sardenya
Acabada la guerra de Sicília, els catalans van iniciar la conquesta de Sardenya (1323). L'illa estava en mans dels musulmans i la conquesta també va ser vista com una croada contra l'Islam.
Tal com passava amb Sicília, l'illa de Sardenya era un altre punt estratègic enmig de les principals rutes comercials per la Mediterrània i també un important centre productor agrícola i ramader. Així doncs, els mercaders catalans van aconseguir nous mercats i bases per al comerç, mentre que la noblesa va obtenir més terres i títols feudals.
La conquesta de l'illa, però, va comportar una guerra de gairebé cent anys amb Gènova, potència rival en el domini del Mediterrani occidental.
7.3 La conquesta de Nàpols
L'expansió per la Mediterrània va arribar a ser una obsessió pels monarques catalanoaragonesos. Així és que Alfons IV el Magnànim (1416 - 1458) va ocupar el regne de Nàpols, al sud d'Itàlia, l'any 1442. El monarca fins i tot va traslladar la cort reial a la ciutat de Nàpols i des d'allà va governar tots els territoris de la corona.
A diferència de les altres, però, aquesta expansió va comportar una gran despesa econòmica que no es va veure compensada per cap benefici en el comerç català.
Per saber-ne més:
-
"Les quatre cares d'Alfons el Magnànim", Sàpiens.(http://www.sapiens.cat/ca/notices/2017/06/les-quatre-cares-d-alfons-el-magnanim-7471.php)
7.4 El canvi de dinastia
El rei Martí l'Humà va morir sense successió l'any 1410. Amb ell, desapareixia el Casal de Barcelona, la dinastia que havia governat Catalunya des del comte Guifré el Pelós.
Per tal de decidir qui havia de ser rei dels territoris de la corona d'Aragó, es va reunir a la ciutat aragonesa de Casp una comissió formada per tres representants de cada un dels territoris principals - Catalunya, València i Aragó - que haurien de decidir entre els dos candidats a la successió.
Els dos candidats van ser Jaume d'Urgell (besnet d'Alfons III el Benigne) i Ferran d'Antequera (nebot de Martí l'Humà i germà del rei de Castella).
La votació va tenir lloc per Sant Joan del 1412 i va sortir elegit Ferran d'Antequera. Així doncs, s'iniciava una nova dinastia d'origen castellà, la dels Trastàmara.
Les relacions de la nova dinastia amb les autoritats catalanes no van ser gaire bones i durant la segona meitat del segle XV es va accentuar la decadència econòmica de Catalunya. L'any 1479 va arribar al tron Ferran II, casat amb Isabel, reina de Castella, amb qui es va produir la unió dinàstica de les corones de Castella i Aragó (Reis Catòlics).
