L'agricultura va viure una embranzida molt important gràcies a les innovacions tècniques que van introduir els musulmans. Aquestes noves tècniques van consistir en sistemes de regatge que van permetre desenvolupar una agricultura de regadiu i el cultiu de nous productes agrícoles desconeguts fins aleshores.

Tot i que la majoria de la població vivia al camp, a Al-Àndalus les ciutats tenien una gran importància, ja que eren el centre de la vida econòmica, religiosa i cultural. D'aquesta manera, la ciutat de Còrdova, per exemple, va arribar a tenir més de 300.000 habitants. Era una ciutat molt gran en comparació a les que hi havia a la resta d'Europa.

Les ciutats islàmiques estaven emmurallades i tenien diverses portes que es tancaven a la nit. La part principal de la ciutat era la medina o ciutat vella, en la qual hi havia els edificis més destacats. El més important era l'aljama o mesquita principal, al voltant de la qual girava la vida religiosa de la ciutat.

Els carrers eren estrets i irregulars, i formaven autèntics laberits. Al voltant de la medina es disposaven els ravals, els barris més populars, on s'instal·laven els tallers dels artesans. El centre de la vida política era l'alcàsser, un recinte fortificat situat a la part alta de la ciutat, on vivien les autoritats i els funcionaris. La vida social i econòmica es desenvolupava al voltant del soc o mercat. Els comerciants guardaven les mercaderies en grans magatzems coneguts com alfòndecs, des d'on es distribuïen als comerços locals. La població jueva vivia en barris segregats anomenats calls.

La societat islàmica va protagonitzar un important procés de monetització, basat en el dinar d'or, el dirham de plata i el felús de coure.