Al-Àndalus: l'evolució política (I)
La presència islàmica a la Península va durar gairebé 800 anys, però el territori que dominaven i la manera de governar va canviar al llarg de tots aquests segles. Aquesta evolució va ser deguda a dos factors:
A) Les lluites amb els regnes cristians del nord penínsular que anirant avançant progressivament.
B) La rivalitat entre els diferents grups de poder dins de l'Imperi islàmic i d'Al-Àndalus.
1. L'Emirat dependent (718 - 756)
Un cop acabada la conquesta militar, Al-Àndalus es va convertir en un emirat, una província més del gran imperi islàmic, amb la capital a Còrdova. Depenia política i religiosament del Califat Omeia de Damasc i, al capdavant, es va nomenar un valí que governaria l'emirat en nom seu.
​
En pocs anys els musulmans van aconseguir dominar el sud i el centre de la península ibèrica. Van obviar el nord per les dures condicions climàtiques a les que no estaven avesats. Aquesta zona del Nord va suposar el nucli de resistència cristiana a la península, on s'hi acabaria formant el regne d'Astúries.
​
Durant els anys següents l'emirat dependent va patir diferents guerres civils i aixecaments socials, sobretot enfrontant a berbers (autòctons del Nord d'Àfrica), que havien ocupat les zones rurals i se'ls tractava marginalment tot i ser més nombrosos, i àrabs, que havien ocupat les zones urbanes i els càrrecs de govern. Els berbers demanaven un tracte més just i un millor repartiment de terres, i això els va portar a nombrosos enfrontaments durant els primers anys de l'Al-Àndalus.
​
També va ser durant aquest període que va tenir lloc l'intent fallid de conquesta del regne franc amb la Batalla de Poitiers, l'any 732, com a moment que marcà la màxima expansió de l'Imperi islàmic.
​
​
Fitxa de l'etapa:
​
1.- Nom de l'etapa i cronologia
2.- Situació política
3.- Territoris cristians i límits expansió
4.- Situació interna (problemes interns)
2. L'Emirat independent (756-929)
Quan el 750 els Abbàssides van derrotar els omeies de Damasc i van instaurar un nou califat amb capital a Bagdad, un dels pocs supervivents de la família dels omeies, Abderraman I, va fugir i es va instal·lar al nord d'Àfrica, prop de la Península, on es va poder refugiar dels Abbàssides que el perseguien.
​
Abderraman I va saber aprofitar-se de la situació convulsa que hi havia a Al-Àndalus a causa dels enfrontaments entre àrabs i berbers. Va buscar les aliances amb els descendents dels omeies conqueridors i va organitzar una revolta contra el dèbil governador Yusef.
Abderraman va destronar a Yusef es va proclamar emir, trencant els vincles polítics amb els abbàssides i només respectant el califa de Bagdad a nivell religiós.
​
Abderrahman I va ser així el primer emir independent de l'Al-àndalus. Durant el seu govern va haver d'aplicar mà dura, i reprimir nombroses revoltes. Va haver de pacificar els problemes entre àrabs i berbers, i també va haver de sufocar nombrosos aixecaments de governadors rebels seguidors de l'antic emir. També es va haver de protegir de diversos atacs enviats pels abbàssides per tal de recuperar el poder polític de la península ibèrica.
​
Malgrat els problemes polítics, durant aquesta etapa l'emirat va viure un gran desenvolupament econòmic, i un ràpid procés d'islamització dels encara habitants cristians de l'Al-Àndalus. A nivell cultural el desenvolupament va ser tan gran que l'Al-Àndalus es va convertir en el focus cultural d'Europa.
​
Serà durant el seu regnat que es va iniciar la construcció de la mesquita de Còrdova.
Abderraman I
Fitxa de l'etapa:
​
1.- Nom de l'etapa i cronologia
2.- Evolució política
3.- Fets històrics importants
4.- Situació interna (problemes interns)
5.- Construccions importants