5.1 Origen i evolució dels castells
Els castells van néixer cap als segles IX i X sota l'imperi de Carlemany, a França, Alemanya i el nord d'Itàlia, per controlar un territori i defensar-lo dels atacs de pobles invasors com els víkings i els magiars. La decadència de moltes ciutats després de la caiguda de l'Imperi romà va afavorir l'aparició d'aquesta mena d'estructures. Aviat es van estendre per tot Europa, encara que tenien tipologies diferents segons el lloc on es construïen.
El tipus de castell més primitiu és el castell de mota, que consistia en una construcció senzilla edificada en una elevació artificial i protegida amb una tanca de fusta.
Reconstrucció d'un castell de mota del segle X a la localitat de Vechta (Alemanya)
Aquest model primitiu va anar evolucionant i s'hi van anar afegint elements. Les muralles i les edificacions ja eren de pedra, i cap al segle XI s'hi van incorporar grans torres o donjons (que en francès significa "torre de l'homenatge").
Castell de Gisors (França), dels segles XI-XII.
Cap als segles XIII i XIV, els castells van esdevenir fortaleses molt més robustes amb molts més elements defensius dissenyats per aturar atacs oberts i també estratègies ofensives de desgast com el setge.
Castell de Montsoriu (Catalunya), del segle XIV.
Entre els segles XIV i XV els castells, ja sense gran part de les seves funcions defensives, es van convertir en residències luxoses per l'aristocràcia.
Castell de Saumur (França), del segle XV.
Tanmateix, el segle XV va significar la mort progressiva dels castells. Per una banda, l'auge de les ciutats, el trasllat de la monarquia i la noblesa al món urbà deixava els castells allunyats del centre de vida social i, per l'altra banda, els progressius avenços tecnològics en les tècniques de setge (utilització de canons) van posar fi a aquest tipus de construcció.
5.2 Parts d'un castell medieval
